Categoria: Català

Quan es traspassa el límit de tot el que és insostenible és quan comença a afectar el cos físic.

Cada cop que una situació m’incomodava, no m’hi quedava gaire temps i marxava.  És com sempre he actuat i com crec que, arribat el punt d’haver-ho intentat tot, és el més sa. Però què s’entén per intentar tot? Això ho determina cada individu segons les seves vivències, formes d’entendre la vida i el lliure albir.

Com bé diu Eduard Flotats:  cadascú escriu la seva història.  I amb independència de com actuïn la resta de mortals, dins nostre sabem exactament el que s’ha de fer.  Però quan intervenen els egos, les comparacions, les enveges, les mancances i les inseguretats, es fa més complicat discernir.  És cert que ens reflectim uns en els altres, perquè actuem com a mirall i en certa manera és útil per créixer i inclús bonic. El reflex ha de servir per evolucionar com a espècie racional que som, deixant enrere com a epicentre els impulsos més baixos.  Sempre penso que si tant hem avançat doncs que serveixi per beneficiar-nos tots plegats, no per crear vides hostils en contra de la nostra pròpia naturalesa.  Això últim és quelcom que costa pair.

“Sempre penso que si tant hem avançat doncs que serveixi per beneficiar-nos tots plegats,”

Moltes vegades, quan treballava a empreses i respirava aquells ambients densos, espessos, complicats, em preguntava: – com és possible que la mateixa persona que ha iniciat amb (suposadament una il·lusió) una emprenedoria s’hagi creat ella mateixa aquest entorn nociu?; oficines fosques, controls innecessaris, desconfiances, manques de llibertat, treballadors cremats, etc. Representa que si se segueix el Dharma, estem ja en el camí de la felicitat i, per tant, tot el que es construeixi, en aquesta direcció, serà aire fresc.  Doncs no, no sempre és així, de fet, poques vegades ho és. I em pregunto: – Què falla aquí?

“Representa que si se segueix el Dharma, estem ja en el camí de la felicitat…”

I tornem als egos, les comparacions, les enveges, les mancances, les inseguretats. Perquè mentre es visqui amb aquest paquet a sobre, per molt que es cregui viure en el camí de la felicitat, no estarem assolint la pau interior ni fent que el nostre entorn estigui en equilibri.

 

 

 

 

Avui la cosa va de màscares. De totes i cadascuna de les màscares que habiten dins nostre i que mostren, d’una manera o una altra, les nostres múltiples personalitats. N’hi ha màscares transparents, opaques, fosques, negres, d’altres estan plenes de llàgrimes i cicatrius; n’hi ha inclús que enlluernen exageradament.  N’hi ha tantes màscares com persones. 

La paraula màscara, etimològicament és d’origen àrab. “Masharah” prové  de “más-hara”, de “sáhara” (el burló) de “sahir” (burlador). Als intervals  teatrals acostumava a sortir un bufó, el qual feia servir una màscara. Aquest terme va derivar en “maschera” de l’italià. Cal dir que el filòleg, etimòleg i lexicògraf Joan Coromines (Barcelona 1905-Pineda de Mar 1997) va considerar que la paraula italiana arribés a l’espanyol derivada del català “màscara”. I és més, els llatins van denominar “persona” a les màscares emprades pels actors en el teatre així com el mateixos personatges representats.

La màscara ha estat utilitzada al llarg de la vida per cobrir el rostre humà, en teatre, en rituals i celebracions, com a disfressa.

Està clar que aquest complement representa una part vital que viu dins de cada ésser humà en honor a l’animal que és.  És inherent en nosaltres camuflar-nos, deixar de ser qui som, a vegades; de la mateixa manera que infinitat d’animals no humans es mimetitzen semblant-se a un altre ésser o bé semblant-se a l’entorn mitjançant la cripsi, fent-se difícilment visible en el medi habitual.

És inherent en nosaltres camuflar-nos, deixar de ser qui som, a vegades

Per qüestions de la nostra pròpia naturalesa, ens cal ocultar-nos, passar desapercebuts i que ningú es fixi en nosaltres. D’altra banda, hi ha persones que, aparentment, es mostren constantment, però – quina part d’elles mateixes ensenyen? Es mostren realment com pensen que són? Això mai ho sabrem.

I per què aquesta necessitat d’emmascarar la personalitat? Perquè dissimulem les nostres emocions i debilitats per semblar més forts, més vàlids, més potents davant dels altres. I tornem de nou als nostres orígens, com a animals que som, a camuflar-nos entre la multitud per no ser atacats, jutjats ni prejutjats. O bé perquè, des de la infància, per diversos interessos, som obligats, indirectament, a dur una màscara.  És així com, a poc a poc, anem oblidant-nos de qui som realment i ens costa trobar-nos entre tants personatges; la nostra essència sembla haver-se esborrat.

Igual que quelcom tan sa i natural com és l’estrès, en situacions necessàries en les quals perilla la nostra vida, esdevé distrès  (estrès negatiu) somatitzant en forma de malaltia, la nostra essència esdevé en tot un seguit de caretes.

En algun moment es va anar difuminant el nostre pla d’ànima.  Allò per què havíem nascut i el que representava que havíem de seguir. O dit en termes iòguics, el nostre Dharma. La distracció externa és immensa, desvia la nostra atenció cap a la superficialitat i ens allunya del poder intern.

En algun moment es va anar difuminant el nostre pla d’ànima

Perquè som com un volcà adormit, sempre amb orifici de sortida. Tenim la possibilitat d’anar vessant a poc a poc el valor, en canvi, l’anem acumulant i acumulant fins que un dia esclata desmesuradament.  Sempre hi ha danys col·laterals. I el que surt, ja no té tant de valor i arrasa, al seu pas, tot el que troba.

Encara som a temps de fer una mirada interior, tant se val amb quina màscara ho fem inicialment. Aixecar-nos de l’eterna migdiada per passar a l’escenari, ara ja desposseïts de qualsevol careta i interpretar el paper de qui som realment. Potser no ens reconeixem al principi, però ben segur que els senyals que aniran apareixent mostraran la veritat, la nostra veritat. Es produirà la màgia perquè quan estàs en el teu camí tot flueix com un riu.

Es produirà la màgia perquè quan estàs en el teu camí tot flueix com un riu

• Si ens parem a pensar, és molt més probable tenir la sensació de plenitud que de buidor; i quan parlo d’aquests conceptes em refereixo en tots els sentits de la nostra existència.

Els amfitrions d’un sopar tendeixen a tenir una preocupació contínua per mantenir les copes plenes dels seus convidats. Els locals d’oci, com més plens molt millor. Si ens deixen un espai, de seguida l’omplim amb les nostres pertinences, deixant palès que aquell és el nostre lloc. En adquirir un dispositiu mòbil amb gran capacitat, no triguem gaire a omplir-lo d’App’s , que en molts dels casos, ni fem servir; de la mateixa manera que fem fotografies de forma desmesurada per passar, posteriorment, a omplir un disc dur extern. Cada cop més, la tecnologia ofereix aparells amb més capacitat. Els armaris i estances d’una llar rarament estan buits. Suma i segueix…

I és d’aquesta sensació de la qual me n’he anat omplint en els darrers mesos des que vaig iniciar un dejuni intermitent, també conegut com a fasting; en el meu cas, basat en l’alimentació vegana perquè soc vegana des de fa gairebé onze anys.

He començat a voler fugir de la sensació de plenitud, tal com la coneixia fins ara. Perquè m’he adonat que per sentir-me plena em calia estar buida. Ja havia sentit quelcom similar durant dejunis iòguics en el passat, però de seguida, la ment em tornava a portar cap a la pràctica, si es pot dir així: del farciment.

“Perquè m’he adonat que per sentir-me plena em calia estar buida”

Sento que a causa de les pèrdues físiques d’animals humans i no humans, que no han estat poques i que he anat patint en els últims mesos, m’ha calgut buidar-me. Com si es tractés d’un ordinador, estic fent RESET per reiniciar-me en la que ja soc i està a dins, adormida i expectant per despertar-se o més aviat per recuperar l’essència més pura.

Ja durant les meves pràctiques de ioga, seguint la línia del ioga evolutiu de Nil Hahoutoff, gairebé sempre començo la sessió amb el buidatge pulmonar. I és que té un sentit tan ple com tots els asanes que el segueixen i que no serien el mateix sense aquest inici.  Buidar-nos és un imperatiu i el cos, la ment, la consciència i l’ànima ho saben; de la mateixa manera que sabem que en un got ple ja no cap més líquid.

“Buidar-nos és un imperatiu i el cos, la ment, la consciència i l’ànima ho saben”

Des d’un estat de vacuïtat, paraula que prové del llatí i que significa “qualitat de vuit”, vacuus (buit) i –tat (qualitat) és quan puc nodrir el meu cos, ment i esperit; d’altra manera, seria impossible. I com per art de màgia, l’espai interior que se’n crea passa a ser immens i infinit. Paradoxalment, si més buido, més m’hi cap.

“Paradoxalment, si més buido, més m’hi cap”

I amb aquest esperit vaig, a poc a poc, desocupant indrets estancats, mancats de vida. I les flors tornen a néixer d’un camp net i polit. I els núvols deixen pas a un sol lluent enmig d’un cel obert. I és en aquests instants quan els arbres sí que em deixen veure el bosc.

I és ara el millor moment per estrenar-me i deixar brollar les paraules en aquest blog amb l’esperança que pugui servir d’ajuda  a qui vulgui llegir-me.