Avui la cosa va de màscares. De totes i cadascuna de les màscares que habiten dins nostre i que mostren, d’una manera o una altra, les nostres múltiples personalitats. N’hi ha màscares transparents, opaques, fosques, negres, d’altres estan plenes de llàgrimes i cicatrius; n’hi ha inclús que enlluernen exageradament. N’hi ha tantes màscares com persones.
La paraula màscara, etimològicament és d’origen àrab. “Masharah” prové de “más-hara”, de “sáhara” (el burló) de “sahir” (burlador). Als intervals teatrals acostumava a sortir un bufó, el qual feia servir una màscara. Aquest terme va derivar en “maschera” de l’italià. Cal dir que el filòleg, etimòleg i lexicògraf Joan Coromines (Barcelona 1905-Pineda de Mar 1997) va considerar que la paraula italiana arribés a l’espanyol derivada del català “màscara”. I és més, els llatins van denominar “persona” a les màscares emprades pels actors en el teatre així com el mateixos personatges representats.
La màscara ha estat utilitzada al llarg de la vida per cobrir el rostre humà, en teatre, en rituals i celebracions, com a disfressa.
Està clar que aquest complement representa una part vital que viu dins de cada ésser humà en honor a l’animal que és. És inherent en nosaltres camuflar-nos, deixar de ser qui som, a vegades; de la mateixa manera que infinitat d’animals no humans es mimetitzen semblant-se a un altre ésser o bé semblant-se a l’entorn mitjançant la cripsi, fent-se difícilment visible en el medi habitual.
És inherent en nosaltres camuflar-nos, deixar de ser qui som, a vegades
Per qüestions de la nostra pròpia naturalesa, ens cal ocultar-nos, passar desapercebuts i que ningú es fixi en nosaltres. D’altra banda, hi ha persones que, aparentment, es mostren constantment, però – quina part d’elles mateixes ensenyen? Es mostren realment com pensen que són? Això mai ho sabrem.
I per què aquesta necessitat d’emmascarar la personalitat? Perquè dissimulem les nostres emocions i debilitats per semblar més forts, més vàlids, més potents davant dels altres. I tornem de nou als nostres orígens, com a animals que som, a camuflar-nos entre la multitud per no ser atacats, jutjats ni prejutjats. O bé perquè, des de la infància, per diversos interessos, som obligats, indirectament, a dur una màscara. És així com, a poc a poc, anem oblidant-nos de qui som realment i ens costa trobar-nos entre tants personatges; la nostra essència sembla haver-se esborrat.
Igual que quelcom tan sa i natural com és l’estrès, en situacions necessàries en les quals perilla la nostra vida, esdevé distrès (estrès negatiu) somatitzant en forma de malaltia, la nostra essència esdevé en tot un seguit de caretes.
En algun moment es va anar difuminant el nostre pla d’ànima. Allò per què havíem nascut i el que representava que havíem de seguir. O dit en termes iòguics, el nostre Dharma. La distracció externa és immensa, desvia la nostra atenció cap a la superficialitat i ens allunya del poder intern.
En algun moment es va anar difuminant el nostre pla d’ànima
Perquè som com un volcà adormit, sempre amb orifici de sortida. Tenim la possibilitat d’anar vessant a poc a poc el valor, en canvi, l’anem acumulant i acumulant fins que un dia esclata desmesuradament. Sempre hi ha danys col·laterals. I el que surt, ja no té tant de valor i arrasa, al seu pas, tot el que troba.
Encara som a temps de fer una mirada interior, tant se val amb quina màscara ho fem inicialment. Aixecar-nos de l’eterna migdiada per passar a l’escenari, ara ja desposseïts de qualsevol careta i interpretar el paper de qui som realment. Potser no ens reconeixem al principi, però ben segur que els senyals que aniran apareixent mostraran la veritat, la nostra veritat. Es produirà la màgia perquè quan estàs en el teu camí tot flueix com un riu.
Es produirà la màgia perquè quan estàs en el teu camí tot flueix com un riu