- Si ens parem a pensar, és molt més probable tenir la sensació de plenitud que de buidor; i quan parlo d’aquests conceptes em refereixo en tots els sentits de la nostra existència.
Els amfitrions d’un sopar tendeixen a tenir una preocupació contínua per mantenir les copes plenes dels seus convidats. Els locals d’oci, com més plens molt millor. Si ens deixen un espai, de seguida l’omplim amb les nostres pertinences, deixant palès que aquell és el nostre lloc. En adquirir un dispositiu mòbil amb gran capacitat, no triguem gaire a omplir-lo d’App’s , que en molts dels casos, ni fem servir; de la mateixa manera que fem fotografies de forma desmesurada per passar, posteriorment, a omplir un disc dur extern. Cada cop més, la tecnologia ofereix aparells amb més capacitat. Els armaris i estances d’una llar rarament estan buits. Suma i segueix…
I és d’aquesta sensació de la qual me n’he anat omplint en els darrers mesos des que vaig iniciar un dejuni intermitent, també conegut com a fasting; en el meu cas, basat en l’alimentació vegana perquè soc vegana des de fa gairebé onze anys.
He començat a voler fugir de la sensació de plenitud, tal com la coneixia fins ara. Perquè m’he adonat que per sentir-me plena em calia estar buida. Ja havia sentit quelcom similar durant dejunis iòguics en el passat, però de seguida, la ment em tornava a portar cap a la pràctica, si es pot dir així: del farciment.
“Perquè m’he adonat que per sentir-me plena em calia estar buida”
Sento que a causa de les pèrdues físiques d’animals humans i no humans, que no han estat poques i que he anat patint en els últims mesos, m’ha calgut buidar-me. Com si es tractés d’un ordinador, estic fent RESET per reiniciar-me en la que ja soc i està a dins, adormida i expectant per despertar-se o més aviat per recuperar l’essència més pura.
Ja durant les meves pràctiques de ioga, seguint la línia del ioga evolutiu de Nil Hahoutoff, gairebé sempre començo la sessió amb el buidatge pulmonar. I és que té un sentit tan ple com tots els asanes que el segueixen i que no serien el mateix sense aquest inici. Buidar-nos és un imperatiu i el cos, la ment, la consciència i l’ànima ho saben; de la mateixa manera que sabem que en un got ple ja no cap més líquid.
“Buidar-nos és un imperatiu i el cos, la ment, la consciència i l’ànima ho saben”
Des d’un estat de vacuïtat, paraula que prové del llatí i que significa “qualitat de vuit”, vacuus (buit) i –tat (qualitat) és quan puc nodrir el meu cos, ment i esperit; d’altra manera, seria impossible. I com per art de màgia, l’espai interior que se’n crea passa a ser immens i infinit. Paradoxalment, si més buido, més m’hi cap.
“Paradoxalment, si més buido, més m’hi cap”
I amb aquest esperit vaig, a poc a poc, desocupant indrets estancats, mancats de vida. I les flors tornen a néixer d’un camp net i polit. I els núvols deixen pas a un sol lluent enmig d’un cel obert. I és en aquests instants quan els arbres sí que em deixen veure el bosc.
I és ara el millor moment per estrenar-me i deixar brollar les paraules en aquest blog amb l’esperança que pugui servir d’ajuda a qui vulgui llegir-me.